"Bona tarda a tots i totes, estem aquí dalt plens d’emoció, nervis i felicitat. És tot un plaer poder llegir aquest discurs de graduació de part de tots els alumnes i dedicar unes últimes paraules a l’escola. Per començar i no menys important ens agradaria agrair de part de tots el fet que avui puguem estar gaudint d’aquesta festa de graduació. Agrair tant als professors, com als pares, com a tots aquells que ho han fet possible. Tothom ha desenvolupat una feina increïble i imprescindible perquè estiguem tots avui aquí.
I creieu-nos si us diem que hem estat hores i hores pensant com plasmar totes les nostres idees i emocions en aquest discurs i al final només ho hem pogut aconseguir deixant-nos portar. Hem recorregut tot un camí per ser aquí, i perdoneu però quin camí, perquè entre els exàmens, els treballs i tot plegat no ha sigut gens fàcil. Així que enhorabona a tots, perquè ho hem assolit!, som uns “currantes”. Aquell curs que veiem tan llunyà fa uns anys, com un llop que ens estava esperant per menjar-nos, amb un obrir i tancar d’ulls l’hem assolit. Ha estat un camp de batalla en què hem lluitat pels nostres objectius i no parlo en sentit figurat, perquè més d’un cop els passadissos s’han convertit en un camp de batalla literal quan amb tanta gent pel mig intentaves arribar a la teva taquilla! Ha estat una muntanya russa, plena de pujades i baixades frenètiques, en què hem necessitat més d’un kleenex, però ens ha produït una adrenalina, inexplicable per tots, que ens ha fet viure aquests anys al màxim. Uns anys que ens han marcat, a cada persona de manera diferent. I i tant so ens han marcat! O qui no ha rigut, plorat, patit i rascat fins a l’última dècima? Però totes aquestes coses, són aquelles que sempre portarem dins nostre.
Ja fa una pila d’anys per alguns que som aquí. Per alguns potser els hi ha semblat en algun moment un camí etern sense final ni sortida, així i tot, creiem que estem d’acord que aquests anys no seran fàcils d’oblidar. En aquest mateix auditori fa quinze anys estàvem celebrant el nostre primer festival de Nadal que no sé si és millor no recordar-ho perquè diguem-ne que no érem massa espavilats. Fa quinze anys molts de nosaltres iniciàvem aquest camí, i estic ben segura que molts amb llàgrimes als ulls perquè no volíem marxar dels braços dels pares, i avui molt probablement acabem de la mateixa manera com vam començar, plorant. Que curiós, veritat? El cert és que aquestes són un altre tipus de llàgrimes, unes llàgrimes d’alegria, d’emoció i d’orgull per tot el que hem aconseguit, però també són a la vegada de tristesa, tristesa per tot el que deixem enrere, que al cap i a la fi, si aquesta escola pogués parlar, la infinitat de coses que podria dir de cadascú de nosaltres, seria una cosa extraordinària. Entràvem com a nens i sortim quasi com a adults, alguns més i alguns menys, això s’ha de dir (petita brometa). És increïble com semblava que la fi de l’escola era molt lluny, aquells anys a primària on veiem els grans i desitjàvem algun dia arribar a ser com ells, però ho vèiem tan lluny que ens semblava que mai arribaria. Els anys passaven, i no ens adonàvem, amb aquest desig desesperat que teniem de ser grans, molts ens vam oblidar de gaudir d’aquella etapa tan bonica, aquells primers anys a l’escola. Eren els anys on es van formar moltes amistats, amistats pures on l’únic que volíem era passar-ho bé i fruir, jugar i més jugar. Entre aquestes parets hem crescut, però sobretot ens hem format com a persones, com a bones persones, i això és per tots els professors s’han entregat per a donar-nos el millor futur possible, un acte de generositat que mai podrem pagar. Parvulari, Primària i l’ESO va formar entre nosaltres una família meravellosa, amb amistats per a tota la vida, i un llaç impossible de desfer que ens unirà, hem passat tantíssimes hores junts que és inevitable aquesta unió. En el futur ens anirem trobant i sempre podrem recordar totes les memòries junts, ens farà il·lusió retrobar-nos, i sempre compartirem aquesta unió, aquest llaç inseparable del qual parlava. Fent un càlcul ràpid hem descobert que aproximadament són 26730 hores les que hem passat amb les persones que tenim als nostres costats. Hem estat quinze anys sortint de casa en la mateixa direcció cada dia, esperant veure a les mateixes persones, imagineu-ho per un moment, però és molt fort. A partir d’ara això canviarà, sempre sabíem que després d’un dia venia el següent, i ens tornaríem a veure de segur, si ens enfadàvem sabíem que l'endemà, l’escola ens donava l’oportunitat d'arreglar-ho tot. A aquesta família manyanetiana es van unir moltes persones a l'arribar al batxillerat, l'etapa més important de l’escola, la que pitjor ens ho ha fet passar en molts moments, i la que millors coses ens ha donat en altres.
El primer dia ningú s’imaginava que podríem establir aquestes meravelloses amistats, perquè entre els nervis de conèixer a gent nova i de començar un curs en el qual ens hi jugàvem el nostre futur semblava impossible imaginar-nos que viuríem tot això. Que si les mascaretes, que si les classes online, que si el confinament parcial i tot el temari per estudiar. No vam tenir un començament de batxillerat gens fàcil, tot semblava que anés en contra nostra i ja només faltava un atac zombi! Però per sort això encara no ha passat, i tot i que per alguns hagi estat només 2 anys de la seva vida, han estat uns anys tan intensos, de tantes emocions, que sempre els recordarem amb molta melancolia. Mireu nosaltres només podem dir una cosa, som uns supervivents, més aviat uns cracs, no ens ha parat res.
Ens desviem d’aquest camí i encetem un altre... Però venim d’un camí ple de sentiments, emocions i serà realment complicat deixar enrere totes les memòries i anècdotes viscudes, les coses més pures i senzilles ens han donat la felicitat plena, que potser ara no ens adonem, però estic segur que en uns anys mirarem enrere amb orgull i enyorança. Hem de valorar la sort que hem tingut, fa quinze anys vam arribar aquí amb una motxilla buida, i ara marxem amb tantíssimes coses amb tant de valor, que no es podrien comprar ni amb tot els diners del món, amb unes persones que s’han convertit en les nostres millors amistats, amb les que hem tingut la sort de conviure durant tots aquests anys.
La nostra generació sempre anem a tota velocitat i mai ens aturem a mirar enrere i donar-nos compte de tot el que hem recorregut, i… mare meva, quin camí!! El que avui veiem com el final d’una etapa és només l’inici d’una gran vida.
Però aquest camí no haguera estat possible sense l’ajuda dels professors que són els responsables no només d’haver-nos ensenyat estrictament el temari sinó de fer-nos créixer descobrint les nostres habilitats amagades i fer-nos creure en nosaltres mateixos. Perquè no només són professors, sinó que són gairebé psicòlegs i animadors, perquè tant els que coneixien de fa anys com els que no ens han recolzat i ajudat en els moments més difícils a tots nosaltres. Per tant, arribats a aquest punt del discurs, podem concloure que ara ja en el seu currículum no només tindran el títol de professorat, sinó que també el de psicòlegs. S’ha de tenir molt de valor per aguantar 129 alumnes de batxillerat que estan nerviosos i desesperats per a lluitar fins a aconseguir l’última dècima.
I ara, ens encantaria poder entrar en detall professor a professor, però hi ha tant a dir, i no us espanteu, tot coses bones, és clar!, que no acabaríem mai, la llista és infinita. Això no obstant si que us volem donar les infinites gràcies per formar-nos com a persones, per fer-nos créixer i per anar-nos-en conduint al llarg d’aquest camí. La vostra dedicació cap a nosaltres és plenament admirable i impossible d’oblidar.
I ens agradaria fer unes mencions especials, primer de tot, pel qui està dins del despatx de les portes de vidre de primer, ni més ni menys que el Xavier Garriga com a representant de tot el professorat. Potser per explicar-ho tot ens caldria un power d’unes 500 diapositives mentre anem repartint galetes chiquilin a tots per a explicar alguna cosa del metabolisme i de fons sonant un cor dient “som manyanet”. No hi ha dubte que ets únic i que sempre estarem agraïts per la teva dedicació i el teu esforç, no només com a professor de biologia sinó també per tota la feina emprada com a coordinador de batxillerat, que moltes vegades la donem per fet i com una tasca fàcil, però sabem que això no és així.
I a la direcció de l’escola, l’Arianna Candell com a directora de secundària i al pare Marcel·lí com a director de l’escola, que han estat una peça fonamental en tot aquest procés, sense ells res no podria haver estat possible, gràcies. .
I abans d’acabar també es mereixen una menció molt especial els pares, aquella altra part imprescindible sense els quals no seríem les persones que som ara. Gràcies per donar-nos, per acompanyar-nos, per corregir-nos i, sobretot, pel vostre amor incondicional, gràcies.
En fi, potser hem sigut molt pessimistes només mencionant el que deixem enrere, que és molt, però i el que ens queda per endavant? La vida es tracta d’això, obrir i tancar portes portant-nos el màxim possible de tot el que anem vivint. I ara és el nostre moment, el moment d’agafar tot el que puguem i aixecar el vol cap a una nova etapa de la vida. Ara ens dirigim cap a tots nosaltres, és el nostre moment, tot el que ens han ajudat a sembrar que no hagi estat en va. Hem fet moltes amistats, i si us plau, anem a valorar-les i que no quedin aquí, aprenem a regar aquestes llavors, que són amics, perquè continuïn creixent per a transformar-se en flors per a tota la vida, no podem deixar-nos escapar. Ara toca menjar-se el món, i tot i que encara no sapiguem com, ja ens passarà alguna cosa pel cap. Hem d’aspirar al màxim i no rendir-nos, ens queden moltes coses d’ara en davant i cal gaudir-les, i continuant lluitant, ara pel que volem, pel nostre futur.
Doncs bé, això s’acaba i posem fi a tots aquests anys junts, però tot i que avancem, els anys a aquesta escola mai els oblidarem. Hem après, viscut i crescut al manyanet, i això és una petjada constant en tots nosaltres, per això quan el Garriga diu el que tots sabem que diu té tantíssima raó i esperem que tots ens n’adonem. Perquè… què som? SOM MANYANET!
Moltes gràcies a tots per ensenyar-nos a viure i formar-nos com a persones, sempre us estarem agraïts.
I nosaltres mateixos, els alumnes, hem d'estar agraïts per tot el que hem viscut, i al cap i a la fi, l’amor que ens han donat. Gràcies, gràcies i més gràcies."
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada